Empreses que es venen
Article de Jordi Alberich a La Vanguardia
Vendre una empresa és només el tancament d’una etapa; el que és veritablement decisiu per a la nostra economia és el destí d’aquests recursos. Avui la tendència és preservar el capital rebut i arriscar molt poc. Trencar amb aquest immobilisme i reinvertir en el teixit productiu és el motor que necessitem per seguir creixent.
Tot i que encara es desconeix la fórmula d’integració entre Puig i Estée Lauder, que apunta a un paper rellevant de la multinacional catalana en el nou grup, l’anunci de negociacions avançades ha servit per preguntar-nos novament per què tantes companyies catalanes rellevants s’han venut en els últims temps. Una dinàmica que fa temps que inquieta, en la mesura que la desaparició de seus corporatives reflecteix pèrdua de vigor i constitueix un llast per al futur del país.
En les últimes dècades, han estat moltes les sagues empresarials catalanes que s’han difuminat, de la mateixa manera que no són poques les pimes que segueixen optant per vendre’s. Les raons són diverses i, entre elles, destaquen la manca de successió familiar, la dificultat per gestionar un accionariat nombrós i heterogeni, el temor a un futur carregat d’incertesa, les exigències d’una economia hipercompetitiva o el cansament acumulat de tants petits empresaris. A més, Catalunya no és una excepció: aquesta dinàmica de venda es percep a tot Europa, si bé s’accentua en el cas espanyol, atès que, sovint, la dimensió de les nostres empreses es mostra insuficient per competir amb les europees, per no esmentar les asiàtiques o nord-americanes.
La tendència és a conservar els diners que es reben i a arriscar-ne molt poc.
Aquesta intensitat en la venda d’empreses no ens hauria de preocupar, ja que, en una economia oberta, forma part de la normalitat que unes companyies es venguin, unes altres comprin i, especialment, sorgeixin noves iniciatives empresarials. A més, en un entorn global tan exigent, moltes companyies no tenen millor alternativa per sobreviure que integrar-se en un grup de major dimensió. Així mateix, el paper tan actiu dels fons d’inversió, que disposen de recursos ingents per invertir en l’adquisició d’empreses, afavoreix en gran mesura les compravendes. Per això, la qüestió no rau en si moltes empreses canvien de propietaris, sinó en què fan els accionistes venedors amb els diners que reben.
El que és desitjable per al bon funcionament d’una economia moderna i dinàmica és que bona part del que es rep per la transmissió d’una companyia torni al món productiu, adquirint altres empreses o participant, com un soci més, en nous i ambiciosos projectes. Tanmateix, la perspectiva de dècades, en què no poques sagues familiars catalanes s’han enriquit de manera notable amb la venda de les seves empreses, ens mostra com la tendència dominant és preservar el que s’ha rebut i arriscar molt poc. S’entén que el petit empresari opti per una gestió acomodatícia del seu patrimoni, invertint en immobles i productes financers d’alta seguretat, però seria desitjable que els grans patrimonis, fruit de la venda d’una companyia familiar que ha passat de generació en generació, no procedissin de la mateixa manera; que, a banda d’heretar el patrimoni, també fessin seu l’esperit dels qui van fundar la saga empresarial.
Pots llegir l’article complet a La Vanguardia.